Ètica

La religió estudia les grans preguntes que es fa l’ésser humà, i una d’aquestes és pel sentit de la vida i sobretot de la mort. Desde bén antic, trobem textos que reflexionen sobre el caràcter transitori del món i un desig implícit de subsistència més enllà de la mort. Així, aquest tema que sovint es considera tabú, la mort, pot tenir un costat positiu, que és el de servir de fre o moderador davant la temptació de comportar-se egoistament i amb maldat. Vegem alguns textos sobre aquest tema:

• Un dels textos més antics és l’epopeia de Guilgameix, un text mesopotàmic que descriu algunes de les creences religioses de l’antiga Mesopotàmia. Guilgameix era un heroi que va escriure la narració dels seus viatges en tauletes, vegem-ne un fragmment:

“M’aterreix la mort, per això arribo amb la pau perduda […]. L’amic dilecte s’ha convertit en pols […] Potser jo també hauré de jeure a terra i no renéixer mai més en tota l’eternitat? […] Construim les cases per sempre Tenen valor etern els contractes? Brolla sense fi l’aigua dels rius?”

• El metge i pensador català Moisès Broggi (1908-2012) parla en el següent text autobiogràfic del caràcter efímer del món:

“Sempre tindré presents les darreres paraules del meu pare. Amb un ample moviment dels braços, com si volgués abraçar-ho tot, em digué: <<Tot això no és res>>. Vaig entendre que volia dir-me que, davant la imminència de la mort, amb tots els seus enigmes, totes les coses d’aquest món, subjectes al temps i a l’espai, cauen en una aclaparadora insignificança. Sempre més he tingut presents aquestes paraules de comiat, que em van obrir els ulls i m’han servit de consol davant les penes i les adversitats, i de fre i de moderació davant dels plaers i desitjos, en considerar el caràcter efímer i fal·laç de totes les coses”.

Moisès Broggi, Reflexions d’un vell centenari, p. 62.

• Shakespeare, fa dir al seu personatge més famós, Hamlet, un dels monòlegs més importants de la història del teatre:

“Perquè si no, qui podria aguantar les fuetades i les burles d’aquest temps, l’insult de l’opressor, l’ultratge del superb, tot el dolor de l’amor menyspreat, la lentitud de la justícia, la insolència dels càrrecs, i el desdeny que dels indignes rep la gent de mèrit, si pogués un mateix donar-se el cop de gràcia amb un simple punyal? Qui portaria el pes d’una vida cansada de queixes i suors, si no fos per la por d’alguna cosa més enllà de la mort, aquest país no descobert que no deixa tornar de les seves fronteres a cap dels viatgers, que ens confon el desig, i ens fa suportar els mals que ara tenim més que fer-nos volar cap als que ens són desconeguts?”

Shakespeare, Hamlet, Acte III, Escena I.

Què hi diuen les religions?

Si mirem el sentit original del terme ‘creença’ o ‘fe’ veiem que està intimament relacionat amb la idea de confiança i de confiar. Totes les religions diuen que la vida és un període de prova i d’aprenentatge, i que totes les persones retornen al seu origen, la font divina i espiritual de la qual provenen. És a dir, totes creuen en el més enllà, en l’altra vida. Els creients, siguin de la religió que siguin, per tant, creuen o confien que la seva conducta en aquesta vida està també en relació amb l’altra, i això serveix de moderació i de fre alhora de fer  accions dolentes que facin mal als demés éssers vius o a la natura. La idea de la salvació és així fonamental en les creences de totes les religions.

Per acabar, llegim un text del psicòleg Carl Jung, sobre la capacitat de les creences per donar sentit a la vida i paciència davant l’adversitat:

“L’ésser humà, positivament,  necessita idees i conviccions generals que li donin sentit a la seva vida i li permetin trobar el seu lloc a l’univers. Pot soportar les més increïbles penalitats quan està convençut que serveixen per a quelcom. La missió dels símbols religiosos és donar sentit a la vida de l’home. Una sensació de que l’existència té un significat més ampli és el que eleva l’home més enllà del simple guanyar i gastar. Sense aquesta sensació, es sent perdut i desgraciat”.

C.G. Jung, El hombre y sus símbolos, pp. 87-88.